Data Estel·lar seguim continuant Dilluns 20170731
Nota: passo de posar noms en negretes i títols en cursiva per fer via.
El llibre no té ni fotos ni dibuixos ni historietes ni cap dibuix d'exemple. Un gran error. Al 2004 ja és barat posar imatges... de fet, qui no n'ha posat als treballs de COU, ESO, Primària o la universitat desde mitjans anys 1990.
Potser el que més m'interessa és el desenvolupament professional de l'editor. Com era freqüent, l'activitat editorial i la d'impremta anaven o juntes o molt vinculades. De manera més professional o més moderna ho hem vist amb l'Editorial Bruguera (redacció i tallers).
Exemple clar: nota 9, p47 al capitol escrit per Manuel Llanas i Ramon Pinyol: la rotativa del 1923 al carrer Muntaner número 22 de Barcelona (recordar passar per la porta algun dia) va imprimir el TBO fins el 1980. "L'empresa plega definitivament poc després de 1980, per culpa de la impressió no cobrada d'uns comics".
En aquest camp, la pàgina 39ss del llibre En Patufet, Cent Anys. La revista i el seu impacte parla sobre l'editor Josep Baguñà... a qui els lectors de TBO el coneixem més aviat en la faceta d'impressor: Baguñá Hermanos amb la mateixa rotativa. Sé que estic repetint el que es diu tant al llibre del TBO de Jordi Manzanares com el que hem escrit en l'enllaç precedent... però és que és gairebé màgic. És la Continuïtat Universal.
També ens serveix per deixar de plorar: quan algú d'aquesta tropa deixa una publicació, no se'n van ben bé a l'atur o cobrar "l'ajut familiar". Tenen recursos per sortir-se'n millor que ningú. Em revolto contra aquesta forma de parlar, que he tornar a re-llegir no fa gaire, en els col·leccionable Cómics El País sobre Blake y Mortimer: "EP Jacobs va haver de tenir feines alimentícies"... ¿on hi ha la pena aquí? La prioritat de la feina són les garrofes.... i resulta que, mirant-ho bé, es tracta d'entre 1940 i 1941, tot just uns poquets mesos fins que comença a dibuixar il·lustracions de narracions en una revista de còmics on, de seguida, farà Flash Gordon y Le Rayon U. No, plorar, no.
En Bagunyà, per seguir amb les continuïtats, havia estat editor del mític Cu-Cut! I això explica perfectamente certes llargues condolències per la mort, per exemple, d'en Prat de la Riba, el líder polític de la dreta rància i dura que va instigar l'assassinat del mestre i innovador educatiu, Francesc Ferrer i Guàrdia...o, i va fer més coses, és clar... amb els diners del veí i matant els opositor, és força fàcil. La Diputacio de Barcelona li va fer un comic panegíric. De fet, és que, d'en Prat de la Riba, només trobem burds panegírics, noms de carrers i coses semblans.
El Cu-Cut!, publicació d'humor polític que va tenir un atemptat militar, és a dir, que els militars pagats pels impostos de la ciutadania van fer un atemptat, en el que era un clar avanç d'allò que es veuria amb el cop d'estat de Primo de Rivera i després amb el de Franco, estava lligat -ehem- a la Lliga Regionalista després Lliga Nacionalista d'Enric Prat de la Riba. Si el seu editor era en Bagunyà, és lògic que al posterior projecte empresarial, tot i que per a nens, li fes una ressenya en traspassar ("morir).
Dades sobre el Cu-Cut! de la mateixa p39: 518 números, 30000-40000 exemplars amb pics de 60000. Denúncies, multes ,assalt (l'atemptat militar) i preu de 1.5 pessetes a Barcelona i 2 a fora, entre 1902 a 1912. Ignoro les alteracions de preu de la premsa de l'època però us diré la següent dada: la Ciència (buahahaha!) Econòmica considera que la inflació és un fenomen modern (després revises i n'hi ha hagut en moltes èpoques però igual volen dir: "inflació amb una economia monetitzada", no sé). De fet, la inflació apareix cap a la Primera Guerra Mundial, en concret pel que fa a l'Economia Espanyola/Catalana on, què rar, els especuladors van obtenir grans beneficis venent a l'exterior als dos bàndols perquè Espanya era neutral (i mira que el babau d'Alfons XIII no feia més que insistir per entrar a la guerra, com que ell no pensava morir, que per això ja hi havia els fills dels obrers i camperols: dades de la biografia política -força favorable- escrita per Javier Tusell i Genoveva G. Queipo de Llano). Aíxí que sona lògic mantenir els preus si no hi ha inflació. De totes maneres, vist des de la segona part del segle XX, o des de 1974 en endavant, o al 2017, es força pintoresc que el preu sigui el mateix durant 10 anys.
p44: En Bagunyà té una plantilla "fixa d'escriptor, que hi treballa majoritàriament en exclusiva" (p51 sense més dades; ¿m'ho he de creure?), amb els quals també treu al mercat llibres de text i educatius, cosa que ens recorda una mica allò que hom espera del Patufet. Amb la revista treurà, per exemple, la Biblioteca Gentil: 48 d'en Josep Maria Folch i Torres entre 1924-1928 i, del 1931 al 1933, 29 de diferents autors, entre ells 2 del prolífic autor. És el moment de dir que Folch i Torres és més que els Pastorets... i un es planteja per què res de la seva obra no ha perdurat o per què res de la seva obra no s'ha adaptat als nous temps. Vol dir que no són obres clàssiques... però no ho sabem. En Massagran o en Bolavà Detectiu han tingut alguna edició ocasional que hom ha vist en saldos escolars. El personatge d'en Massagran serà renovat per un descendent de l'escriptor en forma d'historieta, ara bé que ha passat sense pena ni glòria, malgrat el seu interès: un personatge aventurer català, ambientat a principis del segle XX, amb un dibuix que es mou entre la línia clara tintiniana i una mena de sornegueria gràfica valenciana (i no tinc esperances que ho entengueu). Una mica mica paradet als guions, sí, però que podria haver tingut més incidència pública, dic jo.
Hi ha una llistat feta per uns tals Rovira/Ribé que dóna una xifra de 303 títols de Folch i Torres en diferents projectes de l'editorial del senyor Bagunyà. Home, no crec que tot sigui oblidable.
En Folch i Torres cobrava drets d'autor i un tant alçat dels textos anuals que sortien al Calendari d'En Patufet, etc. Tot això sona realment modern o inclús responsable.
p50: bonificació de 2.5pts per cada 1000 exemplars a partir dels 10000 primers, i 10 pts per cada 1000 a partir del 26000. Semblen xifres assumibles, segons el que generalment llegim sobre en Folch i Torres o sobre el Patufet però igualmente són xifres gegantines si compares amb qualsevol autor en català o inclús en castellà dels segles XX o XXI. I la següent pregunta: ¿què se'n va fer d'aquells llibres? ¿En acabar la Guerra Civil molts van ser destruïts per si de cas duien a la garjola per ser en català i per ser catalanistes? o ¿simplement es van perdre, es van llençar passat el temps perquè eren per nens i ja sou/som grandets?
Cito la conclusió provisional b de p50:
b) La biografia de l'editor il·lustra amb claror enlluernadora la complexitat de la guerra civil a Catalunya Antimilitarista i catalanista, Baguñà, catòlic practicant, rebutja el règim republicà durant la guerra i es deleix per l'arribada de l'exèrcit rebel. La decepció, com a tants altres, li van venir quan va descobrir la veritable naturalesa del franquisme.
La frase final sobra molt: no es tracta d'un pobre home nouvingut d'un disseminat del Pallars que s'hi va trobar que el franquisme no era com li havien contat, sinó que es tracta d'un editor que portava més de trenta anys al capdavant de publicacions amb intencionalitat política, en plena Barcelona, i que va veure i viura l'assalt al Cu-Cut! o com se les gastava la dictadura de Primo de Rivera que a la seva revista la va deixar mig en pau però no del tot i se'n va carrega alguna altra.
A la p54, Santi Barjau parla sobre l'estil del Patufet: anquilosat des de l'inici, amb lletres fora de lloc i papel dolent (però ell diu: "qualitat del paper era moderada"). Tipografia amb composició manual i després amb linotípia. Les fotografies eren fotogravats dels tallers de Baguñà (amb el soci Gaietà Cornet, que també era ninotaire=dibuixant)
L'edició passa a ser molt millor amb la nova rotativa. Com veiem, és la rotativa la protagonista d'aquest llibre i, per a mi, que li escau una novel·la o una sèrie de televisió a aquesta rotativa. Ara, vaig a cobrar un altre Euromilions i en parlem.
La capçalera canvia cada any però sempre dibuixada per en Cornet. La portada era de Cornet o de Juinceda. p2: anuncis; p3: pòrtic o editorial catalanista o de la temporada de l'any; episodi d'aventures amb dibuixos de Llaverias i escrit per Josep Maria Folch i Torres àlies Jim Fit, cosa que em fa pensar que inaugura un tipus de pseudònims basat en alteracions dels nom i cognoms de manera que semblin anglòfons, tant típic de la novel·la popular espanyola de mitjans segle XX.
Jim= J i M: Josep i Maria... Enginyós, enginyós...
Pàgines centrals:seccions diverses. Acudits de Junceda i Cornet.
Des de 1915: Pàgines Viscudes per Narrador Gentil (Folch i Torres) i dibuixades per Junceda.
Antepenúltima o penúltima pàgina: passatemps titulats "Endevina, Endevineta".
Penúltima: anuncis d'autopropaganda.
Darrera pàgina: acudits 2-4 vinyetes per Junceda i Cornet. A partir de la impressió a color: publicitat il·lustrada per Junceda, Llaverías, Opisso....
Per tant en Santi Barjau ens fa entendre que l'esquema és invariable durant dècadaes. Costa de creure que l'editor aguantés el mateix. No parlaré del lector o del consumidor perquè aquest s'empassa el que sigui.
p57: PER FI PARLEN DE CÒMIC:
Allunyament del lleguatge del comic.
L'autor de l'assaig intenta encabir-hi una definició àmplia basa en Benoît Peeters (autor a qui ´si conec) "al llibre Case, planche, récit" (llibre que no conec). : narració d'1 pàgina o menys subdividida en caselles o vinyetes amb un text explícit (diàlegs entorn del dibuix, encara que no són bafarades). Així mateix, hi ha historietes sense paraules.
Pregunta: si hem vist historietes en els mateixos anys, si hem vist en Tito i Tif al 1915, si ja Apel·les Mestres va dibuixar historietes al darrer quart del segle XIX... quina causa distintiva tenim per la manca d'historietes o per la manca de pujar al carro de les historietes a les edicions espanyoles, catalanes, barcelonines?
La meva hipòtesi la torno a repetir: editors conservadors o ultraconservadors que no volen malmetre els infants, que no volen barrejar text amb imatge, en una triste tendència que havia començat segles abans i que, intel·lectualment, basant-me en allò d'Scott McCloud, s'inicia cap el Renaixement, amb la impremta, potser perquè era més car imprimir imatges que textos, o perquè calia més feina... o perquè s'associa la imatge a imatges per als analfabets de les esglésies... nota: ¿algú entenc les imatges sense explicació addicional? "Aquí, Jesús, aquí, Sant Joan, el bateja, blablabla"
Fita: 19190802 (aniversari):: Junceda publica la historieta d'un negre de Puerto Rico amb una planta que creix sense parar, basat o copiat d'una historieta estrangera que l'autor de l'assaig no esmenta. .
Als anys 1910, i per tant, desmentint que l'estructura fos tan fixa, hi ha la secció LA HISTORIETA A L'ESTRANGER o LA CARICATURA A L'ESTRANGER. Sense signatura ni procedència, en Santi Barjau considera que n'hi ha de Caran d'Ache (caricaturisa russo-francès molt famós i influent), Benjamin Rabier (influènia posterior d'Hergé), Lothar Meggendorfer (de München, "especialitzat en llibres desplegables"... caram!)
Fixeu-vos que el nom "historieta" es pot dir que precedeix al desenvolupament autòcton del propi mitjà d'expressió i comunicació: la historieta encara no existeix amb bafarades o amb continuïtat en cada revista, però el nom ja el té encolomat.
Se citen altres noms, per a mi absolutament desconeguts però que igual ja cal que ens hi anéssim familiaritzant: Paul d'Espagnat, Valverane, Maurice Motet, Godefroy, Trier.
Cita de p59: Els dibuixants d'en Patufet eren homes ben informats i coneixedors del que es feia en altres països, sobretot a França i Alemanya.
Aquesta frase és exclusivista i falsa: és extensible a la resta de dibuixants... o, més ben dit, és que els mateixos dibuixant pul·lul·laven o intentaven cobrar per dibuixar a qualsevol revista.
Estarien molt informats però eren incapaços o, des del meu punt de vista, els hi estava vetat fer historietes més modernes de manera habitual. Els editors conservadors, ultraconservadors, volen mantenir unes essències i, a més és com si no tinguessin cap competència forta. La censura actua més contra el que era "socialista", esquerrà, laic, anticlerical, etc.
Una altra secció es "Mundial Humor": acudit d'1 vinyeta francesos, alemanys i espanyols.
Aquestes seccions esmentades suposo que us recorden el que hem vist a les revistes d'historietes fins els anys 1990. De fet, aquest bienni 2016-2017, la maginoteca ha posat una bona mostra d'aques tipus de pàgines.
Pregunta: ¿va inventar el Patufet aquesta secció o la va copiar d'algun referent coetani o anterior? ¿de quin?
En Santi Barjau segueix marcant la diferent evolució de les revistes en català i en castellà, editades a Barcelona: en Virolet (1922) i En Patufet no corren a convertir-se en revistes més aviat gràfiques com el TBO de 1917 o el Pulgarcito de 1922. Totes tenen textos llargs, prolixos i molt durs (un nen que fa una malifeta acaba mort: resum de la meitat de contes) però s'hi van incorporant noves tendències, dibuixos, vinyetes, etc.
p61: referència a Cañellas. Només esmentat amb altres dibuixant, entenc que és el mateix que apareix a la revista setentera Chito i Chito Extraordinario, publicades a Sabadell. M'interessa.
p73: menció a un dibuixant historiquíssim del TBO que també m'interessa moltíssim: Manuel Urda, des del 1908, "gairebé s'inicia a En Patufet". En aquestes págines, Montserrart Castillo fa un repàs als dibuixants puntals (Cornet, Junceda i en Llaverías, un "sense influències que influencia") i a la resta (Apa, etc.).. Diu que la revista va ser un "fogar d'il·lustradors". "El cas més clar fou Lola Anglada"
És al Patufet o on En Batllori Jofré comença la seva trajectòria iniciat per Jiunceda. M'agraden aquest tipus d'arbres genealògics de dibuixants, que són relativament fàcils de fer si un té els noms (i, millor, alguns exemples)
El llibre té un parell d'apartats més però no em vull estendre més, a l'espera -bwaaahahahahaha- d'una reedició d'En Patufet integral i amb explicacions clares o unes antologies dignes d'aquest nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada