20151013

Intel·lectuals, catalanisme i classe social

Data Estel·lar run-run Dimarts 20151013

Ferrer i Guàrdia, Francesc: anarquista, mestre, creador del mètode de l'Escola Moderna, que fundà centres educatius laics... raó per la qual l'Església Catòlica dels corbs catalans va matar-lo amb l'excusa gens fonamentada de ser l'instigador de la Setmana Tràgica de 1909 (aldarulls a Barcelona) El seu assassí intel·lectual té molts carrers al seu nom: n'Enric Prat de la Riba, reivindicat tant que fins i tot apareixia a les preguntes dels exàmens d'oposicions per treballar a la Generalitat pel seu llibre La Nacionalitat Catalana. Encara és recordat per haver muntat la Mancomunitat de Catalunya, però mai per ser l'instigador de l'assassinat d'en Ferrer i Guàrdia.

La memòria tan selectiva i tan pesada quan es tracta de repetir herois per part de la institucionalitat catalana que abarca mitjans de comunicació, poder cultural (no és un oxímoron) i poder polític amb l'ideològic fa que alguns elements es mitifiquin fins a extrems suprems i d'altres quedin enfonsats en una capa d'oblit aparentment etern.

Per això em sobta trobar-me ocasionalment amb articles com Mallorca i l´assassinat de Ferrer i Guàrdia (Blog de l´escriptor Miquel López Crespí).


No us faci mal llegir l'article: parla de Mallorca, parla de tot arreu.

De què parla? Per si no el llegiu: de com la ultradreta (prou de dir-li "forces conservadores") mallorquina esclafava l'aire de tota la població durant els finals del segle XIX i primeres dècades del segle XX. Cacics, oligarquies locals, pirates convertits en financers i autoritats eclesiàstiques que enfonsaren la religió catòlica. 

El concepte de cultura: que curiosamente sempre xoca amb allò que les capes populars coneixen i que fa que rebutgin la del seu origen (anòmia) mal copsant la cultura de les elites (jo l'he anomenat "gafapasta" a aquest fenomen: un vernís cultureta oficialista sota un iceberg de cultura de classe social baixa).


Un extracte del text de Miquel López Crespí:
La cultura d’aquesta majoria de la població de les Illes té poc a veure amb aquella que elaboren els intel·lectuals segregats per les classes dominants mallorquines o que es posen al seu servei. Per al poble treballador, la cultura són “les cançons de bressol, els jocs, les dites i endevinalles o les rondalles; les festes tradicionals lligades a les collites, al cicle animal i a la religió; les cançons, gloses i codolades de feina i de la vida quotidiana; els balls i el teatre populars; la cuina; l’art de conrear, els oficis artesanals…”. I encara hi podíem afegir un llarg etcètera. Aquesta, evidentment, és una cultura de la feina i de la vida, en bona mesura oposada a aquella que elaboren els intel·lectuals al servei del caciquisme.
(...) Una Mallorca sotmesa a l’explotació bestial de la pagesia i sectors artesanals per part de les parasitàries classes dominants illenques que mantenen el poble en l’analfabetisme i reprimeixen físicament i intel·lectualment qualsevol intent de subvertir els valors socials dominants.
 (...)la major part d’aquests intel·lectuals que ajuden a mantenir el nostre poble en la ignorància i la més brutal misèria econòmica “eren sacerdots i això els duia a defensar l’ordre establert, com propugnava la jerarquia eclesiàstica d’aleshores. D’altres estaven condicionats pel seu origen de classe -propietaris agraris-, o bé no tengueren prou coratge per enfrontar-se a les classes dominants…”.
Joan Parera i Sansó o Miquel Costa i Llobera (per no parlar de Mossèn Alcover) són aquests “intel·lectuals orgànics de les classes dominants mallorquines”, en terminologia gramsciana. I la revista Sa Marjal de sa Pobla (juntament amb nombroses publicacions del mateix caire conservador com, per exemple, La Aurora de Mossèn Alcover), esdevé una important eina d’intervenció política en contra de tot tipus d’idea lliberal, progressista, republicana. Les planes de totes aquestes publicacions controlades pels sectors més rancis de l’església són el portaveu de la lluita contra el socialisme, la democràcia, el laïcisme, l’Escola Moderna, el sindicalisme de classe de tendència marxista o anarquista… Les pàgines dedicades a l’actualitat política i a la història són plenes d’atacs contra les conseqüències (alliberadores per a la humanitat) de la Revolució Francesa, dels escriptors més avançats de la il·lustració (D’Alambert, Diderot, Voltaire…) i del segle XIX. [això molt típic de qualsevol text nacional-catòlic franquista de dècades posteriors, per cert: és que sovint no ho volen saber, que són els mateixos]
 Alcover i cia: els grans noms repetits als llibres de Català de BUP, de COU, de Batxillerat, de la ESO, dels nivells de català: sempre sense contextualitzar socialment qui eren ni a quins grups pertanyien.

Per cert, molt trist: "" que és el punt volat de la el·la geminada que no apareix en aquest vilaweb que se les dóna des del 1997 com la punta de llança de les webs catalanes i en català.