20141211

>2

Data Estel·lar 1+1=1 Dijous 20141211

Regularment fem esment a la maginoteca sobre processos polítics, electorals i sobre el sistema de partits. Hem incidit des de fa anys en la recomposició del sistema de partits, de com van fent-se camí opcions minoritàries o inexistents per als mitjans de comunicació perquè posen en qüestió la uniformitat del missatge oficial.

Ara, al 2014, el blog Àmbits ens dóna una petita mostra d'aquests canvis. A rebuf de les enquestes oficials del CIS i del CEO, que marquen la tendència a l'alça de Podem.

Entremig, però, un es perd en altres enllaços d'hipertext.

El politòleg Joan Font amb el sociòleg Pau Alarcón publiquen ¿Cómo queremos que se tomen las decisiones políticas?, un article a Zoom Político, #2012/12. 

En teoria, això ho inserta: no m'ho crec.


La conclusió final és típica de tant estudis que hom pot veure a les revistas sociològiques: 

Dado que el decisor perfecto no existe, muchas personas prefieren combinar el papel que ciudadanía, políticos y expertos pueden tener

 Una conclusió que no n'és cap.

Sempre hi ha una ambigüitat en l'anàlisi de dades agregades que hom sospita que és, no tant perquè la gent pensi igual sinó perquè hi ha dues tendències diferents.


la ciudadanía española duda de la honestidad de sus políticos y de la preparación de sus conciudadanos

Aquesta frase em recorda a les crítiques ferotges fetes al president de la Generalitat, José Montilla. Que si no sabia parlar català (fals), que si no tenia estudis (ehem, que si això fos veritat què em dieu? que els que tenen estudis tenen més drets polítics envers els altres? Que els catedràtics d'Economia i Dret que han enfonsat l'economia i la societat estan més preparats que qualsevol altre?), però que emmascarava una actitud racista d'origen geogràfic ("no és un català com pertoca") i classista (era el candidat del Baix Llobregat, cinturó roig, obrer, etc.). Ara bé, aquesta crítica la sentíem de gent de tot tipus, en concret, sense una especial preparació en res.

Alhora, qui no coneix casos d'empreses on s'opta per no promocionar l'equivalent d'un conciutadà, un de dintre de l'empresa, i contractar algú de fora en un lloc de més responsabilitat, decisió empresarial i gran sou? Sembla que la gent es malfia del seu entorn o potser és la famosa enveja.


A això li afegim aquesta altra destacada frase de l'article: 

los políticos ganan en cuanto a sus capacidades profesionales, pero son estrepitosamente derrotados por la ciudadanía en cuanto a sus cualidades morales

Ells responen allò de "no són tots iguals" però sempre ressona l'eco de "he entrado en política a ganar dinero" que va dir Zaplana, el president de la Comunitat Valenciana i capitost del PP, que va tenir càrrecs al govern d'Espanya. Ho va dir però ¿ho pensen els altres? és la gran sospita. L'altra sospita és si no ho pensen els ciutadans: ¿farien el mateix? De vegades, t'ho diuen: tothom robaria en les seves circumstàncies, és a dir, ells robarien i, per tant, consideren que els altres també, no sigui cas que quedi malament. 

Parlen d'un concepte misteriós alhora que interessant: DEMOCRÀCIA SILENCIOSA. Consisteix en atorgar tot el poder als tecnòcrates, a polítics professionals que facin decisions sense llums ni taquígras. Amb truc, sí que les sabran els amiguets. En part, es basa en Ross Perot, el multimilionari d'ultradreta que va ser el tercer candidat en unes Eleccions que va guanyar Bush 1r als Estats Units d'Amèrica. És clar que, per molt expert (ho posem en dubte) que fos, les seves decisions afavoririen uns grups i no uns altres, i amb els seus grups d'interès hauria tingut relació, festes, xerrades, partides de golf i sobres de pasta. El tecnòcrata Mario Monti, imposat per un organisme antidemocràtic com la Troika europea a Itàlia, en seria un altre, d'exemple.

La discreció en les negociacions públiques sembla un oxímoron



las personas más jóvenes, con estudios superiores y la ciudadanía de izquierdas se inclinan por una democracia participativa en mayor grado que la gente más mayor o de centro y derecha.
 En tots els casos, estan més a prop de l'empoderament de la ciutadania que de la decisió presa des de dalt. 

 La Fundación Alternatives és del PSOE i va treure un altre número de la revista Zoom amb un article interessant: "¿Qué votan los que no tienen ideología?· per Lluís Orriols i Galve

La majoria de la població no té la política entre les seves prioritats, per molt que se'ls digui que influeix sobre gairebé tot (cultura, sanitat, educació, feina, neteja viària). De fet, la pregunta pertinen de la Ciència Política no seria tant "per què no participa la gent?" sinó "per què hi participa la gent?" Aquesta pregunta sona de fons en aquest article.

Doncs voten així: solen donar la majoria al partit governant. I també poden ser causa de la seva estrepitosa caiguda. Un vot volàtil que, d'alguna manera, si existeix aquella paret de vidre esquerra-dreta que impedia que votants del PP votessin el PSOE i viceversa, en realitat, no regeix ben bé per als apolítics que avui voten PSOE, demà se n'abstenen i demà passat votarien PP, si calgués, per tornar-los a enretirar la confiança.

http://issuu.com/fundacionalternativas/docs/zoompol05_02#embed


  L'abans esmentat sociòleg Pau Alarcón escriu l'article Podem, Guanyem… participem! 

Un paràgraf:
 
A Catalunya, però, la presència de Podem no ha estat tan aglutinadora com a la resta de l’Estat. La complexitat més elevada al sistema de partits i la candent qüestió nacional han reduït el nínxol electoral de Podem. D’altra banda, l’existència d’altres projectes similars, com ara les CUP o el Procés Constituent, ha fet que gran part d’aquesta esquerra social ja estigués implicada en la construcció d’alternatives semblants

En alguns llocs, apareixen, apart de Podem/Podemos, una cosa anomenada Crida o Crida Constitucionalista, al voltant de les CUP i de candidatures alternatives locals (Entesa per Sabadell), amb nom molt similar a Procés Constituent (monja Teresa Forcades; economista Arcadi Oliveras), que em sembla que va ser entrevistada per Mònica Terriba (l'altaveu d'allò que ha de ser, a Catalunya Ràdio) tot just començada la història:

Les candidatures sota la denominació de Crida (a Tarragona, Badalona, Cardedeu, Ripollet, Cerdanyola, El Prat…) plantegen un discurs molt semblant i obert a tota la ciutadania. En aquest cas la majoria són impulsades per les CUP, juntament amb activistes socials, excepte alguns casos com la Crida de Sabadell o Premià amb una trajectòria municipalista que ve d’abans.

 En aquest sentit, hi ha Crida per Sabadell

Però ja feia temps que se n'havia parlat: l'Esquerra Alternativa de Barberà (EAB) havia fer una "crida per Barberà" del Vallès al 2009. 

Sembla clar que tothom sembla clar que hi pot haver un canvi a les Eleccions Locals i posteriorment. Que sembli clar no vol dir que succeexi. Que succeeixi no vol dir que sigui realment ni d'esquerres, nji participatiu, ni més democràtic. Encara algú em recorda les llibretes moleskines de gent d'ERC que amenaça amb carta d'acomiadament als altres quan demanaven cobrar 1000€ (a l'època dels mileuristes).

Així, els contactes entre les formacions polítiques semblen crèixer. Seguim amb l'exemple de la pàgina de l'EAB:

Volem aprofitar també aquest comunicat per fer públic que ja fa uns dies vam engegar una ronda de contactes amb PCPB, EUiA, ICV, ERC, Podem i Procés Constituent amb l’interès de treballar escenaris pre i post-eleccions. 

Ho fan al mateix lloc on refusen participar a la iniciativa d'EUiA, que proposava, sessions obertes però no públiques. Recordem, però, que Podemos fa reunions públiques arreu. 

Recordem la idea de muntar una Syriza catalana, una idea apareguda durant el 2013, aprox., i de la qual es malfiaven militants d'ICV i d'EUiA, no fos cas que es contaminessin perquè, compte, que en això de les hipoteques hi ha ficada gent de les CUP.

Potser una estratègia des de dalt (EUiA Barberà), segons EAB, i sembla que d'absorció de l'entorn s'oposa a una opció de coalició entre els diversos. Potser no s'està entenent que hi ha en marxa un canvi entre els que han entrat a fer política darrerament, a fer-la, no a sotmetre-s'hi.

Cal plantejar-se, basat en els casos de Sabadell o Barberà del Vallès, sobre el grau d'incidència real en la ciutadania. Per molt que es parli de gent implicada en lluites ciutadanes... ¿realment que se'n sap de la seva tasca, de les seves actituds? Algú els coneix? ¿On i quan es reuneixen? Fan xerrades... ¿on s'anuncien?
Així mateix, un es pregunta què passarà amb gent com Antonio en veure que Podem ha passat de l'Esquerra Anticapitalista al "somos los de abajo que vamos contra los de arriba", a buscar el vot socialdemòcrata del PSOE i el de PP (perquè Pablo Iglesias es troba amb gent del PP, que es veu que n'hi ha, que li diuen que estan d'acord amb el que diu Podemos). És clar que es tracta del que comentàvem molt més a dalt: buscar el vot indecís i apolític. Potser aconsegueixen polititzar l'apolític de vot ocasional i variable.

Podemos implica el salto a la organización política de las clases populares y de los trabajadores con un programa de contenido anticapitalista y el objetivo de constituir un auténtico poder popular en Sabadell, como subrayó Antonio, trabajador de limpieza y vinculado al sindicalismo.

Així doncs, sembla que tot està en canvi.

Tant, que Podemos i l'esquerra no existia a la catalanista política molt catalaneta de la Catalunya que surt a gran proposta setmanal per la independència, pel sobiranisme i el dret a decidir, doncs, de cop i volta, entre novembre i desembre, comença a tenir tanta rellevància a les enquestes... i a les places (hi ha rètols de Podem a les localitats vallesanes contínuament)... que comencen a parlar-ne i a rebutjar-lo els periodistes. Exemple: horrible paper, de nou, del Periódico de Catalunya, barrejant sempre que pot Podemos amb el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo i amb l'UKIP o ultradreta britànica antieuropea i repetint contínuament que les seves propostes d'esquerres són impossibles... perquè són d'esquerres. Perquè el BCNWorld sembla ser que és molt factible, segons el mateix diari en edició del 20141211,

Per tant, al capdavall, Podem pot ser que tingui un forat més gran del que es diu al fortí de la política catalana, basada només en pressupostos de l'eix de xoc entre nacionalismes i negligint la part social, amb poder mediàtic per marcar l'agenda mediàtica en el sentit que desitgen les elites polítiques i socials. 

Tants canvis, tants debats, tantes veus, tant d'interès en audiència televisiva per la polítca, tantes ganes de més participació i de més transparència, tanta queixa contra la supressió de la poca civilització que hi havia al país... és lògic que tot acabi amb una altre cop anticonstitucional: amb la Ley Mordaza de Rajoy.