20130502

VI Jornada: La màgia del quart poder

Data Estel·lar endavant Dijous 20130502

La següent novel·la gràfica explicada amb anècdotes familiars i records històrics per Juste de Nin és La Muntanya Màgica, basada en l'homònima de Thomas Mann. Va dir que li va semblar un elogi que alguns lectors -amb això d'Internet, ja se sap- li comuniquessin que, arrel del comic, van llegir el llibre. 

Es troba ambientada "al nostre" Balneari de Montagut...  Ni idea, tu. 

Com que va dir que deien que pujaven al Balneari i que baixaven a Barcelona, que els de Barcelona, els que treballaven, per tant, va remarcar, eren "els d'avall", vaig pensar que potser no fos alguna construcció al Tibidabo o per Collserola, en el benentès que allò estava allunyat en aquelles èpoques.

Pel que veig, hi ha un Balneari de Montagut a Campelles (gran informació a l'enllaç, oi?), a prop de Ribes de Fresser. Es troba en ruïnes, la qual cosa sí que vaig trobar familiar, de la Catalunya que em sembla familiar, vull dir, de l'usar i llençar. 

Un bar (li podem dir així) anomenat Le Chat Noir influeix en el nom i concepte dels Quatre Gats, un altre bar, però a Barcelona i no a França. Un cosí malalt rep una visita d'aquell qui preferirà agafar la tuberculosi per poder-se quedar llargues temporades en aquell balneari. Parla de les gandules per estirar-se i de la placidesa burgesa en uns temps en què està a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial... això sembla molt greu. Malauradament jo venia d'acabar-me un llibre sobre Alfons XIII, del qual igual en un futur proper en faré cinc cèntims... i estava amb una cosa sobre un tal Francesc Ferrer i Guàrdia, és a dir, sobre el boc expilatori de la Setmana Tràgica de Barcelona, acusat o directament traïcionat pel nacionalisme català (Cambó), per l'Església Catòlica que volia el monopoli ineficient de les escoles que li permetia impulsar la seva doctrina... Ferrer i Guàrdia, algú evidentment oblidat perquè va voler renovar l'educació amb el projecte de l'Escola Moderna. I la Primera Guerra Mundial, en realitat, un moment gloriós per a la burgesia catalana, que va imflar-se a guanyar pempis en tant que va augmentar l'escassesa i van inventar la inflació: exportació i beneficis per a la burgesia exportadora a canvi d'augment de preus per als consumidors interiors. Per tant, passaven coses interessants, curioses, i contradictòries: la Primera Guerra Mundial va ser bona per a certa gent en un país formalment neutral com era Espanya.

Parla dels Carvanals populars (al poble) i burgesos (al balneari). 
I explica o diu que explica coses sobre la roba, el transport, els restaurants de moda i el pas del Modernisme al Noucentisme... i de nou em trobo amb que només sembla tenir validesa la visió burgesa de la societat. El món rural rabassaire, etc. només apareixirien, com a molt al carnaval popular... el món obrer industrial, o el menestral, enlloc... precisament en un moment crític de lleves militars que només afectaven en aquestes classes socials per morir en les guerres colonials al Marroc a major glòria del Marquès de Comillas i els seus negocis bruts.

Es dóna un salt cap els anys 20 a El Quart Poder... no basada en cap obra anterior... tot i que hom podria trobar-li alguna semblança amb El Roig i El Negre, d'Stendhal. Un personatge inicaI això em planteja una qüestió que no hauré estat pas el primer en fer-me-la: una novel·la com l'esmentada se situa al primer terç del segle XIX, a França, en tant que ara ens trobem cap el 1920 a Barcelona (es tracta tota la saga d'una història massa barcinocèntrica, tot i que els familiars se suposa que vindrien de diferents llocs): ¿es tracta només d'una adaptació de tal o qual novel·la o és que les circunstàncies socials, per exemple, d'El Comte de Montecristo s'adiu més amb l'Espanya de la postguerra civil de 1940 que amb la de 1830-1840, per posar, aproximadament l'època de la novel·la de Dumas? Allò rellevant per adaptar una novel·la a un altre lloc podria ser el desenvolupament o els trets socials, tecnologia al marge (ràdio, automòbils, cinema; electricitat incipient; caleses, telègraf o candil, encara existent, però, com a llum de grans quantitats de gent, fins als anys 60 tranquil·lament). La Barcelona de 1920 podria ser més el París de 1820 que el del mateix 1920.

Això em recorda un exercici de Literatura, potser l'únic xulo: un escriptor del segle XIX volia escriure el Quixot però li costava molt... quin problema tenia? Que no era el segle XVI-XVII. L'època, però en el sentit social, d'hàbits, relacions i costums era força diferent, per més que des d'èpoques posteriors tot sembli igual perquè, pobret, no tenien Ífons (Iphonetreu)..

Parla del restaurant El Suizo, que es trobava entre la Rambla i la Plaça Reial. Fóu el lloc on s'inventà l'arròs del senyor Parellada... que a mi tampoc no em diu res.

En tota l'estona mai no vaig poder saber què deia perquè ho sabia del cert, per haver-ho viscut, o sentit a parlar a casa o a la família o barri o coneguts que haguessin viscut aquelles coses. O, si simplement, era cosa de documentació, de llibres o de reportatges de la premsa.

Em sembla important aquesta part de coses quotidianes, que potser passen desapercebudes, com una secció que hi havia al diari 20 Minutos sobre Història de Catalunya que no parlava de grans coses sinó més d'Història Social entesa com a allò que li passava a la gent d'abans.

Parla d'un tema important: la premsa era tota a favor de Primo de Rivera. De fet, la que no n'era va ser clausurada. La idea cabdillista d'un salvador havia calat. Controvertit personatge hiperactiu, incrustat familiarment en l'arrel de la Restauració borbònica de 1876, i al cap i la fi, responsable final del final d'aquell règim. Suposadament continuava un any més rere un altre sempre dient que no podia més i que volia deixar el poder. Parla de l'exili de Macià, etc.

I dóna una primícia: Rauxa 1925-1931. Hauria de sortir cap al març de 2014. Trobarem l'exili antiprimorriverista al bar la Rotonde, de París. I, a Barcelona, Josep Maria de Sagarra i Maurice Chevalier, visitant la Barcelona fosca... cosa que a mí ni fu ni fa. També hi haurà en Macià a la seva desconeguda gira americana, arribant fins a New York: on visita West Point, perquè era militar. I a Moscou, on Macià hi arriba gràcies a Andreu Nin... i aquesta darrera part sí que em sembla suggerent de tot allò que mai se'ns ha volgut parlat, més que des dels anys del tripartit: dirigents d'ERC que eren obreristes i no només indepedentistes. Com allò de Lincoln: que resulta que era promarxista... cosa que explica per què Karl Marx saluda la seva elecció com a President, tot això amagat perquè a l'elit social-intel·lectual burgesa no li agradava.